El Bosc dels Suïcides

El Bosc dels Suïcides, dins la Divina Comèdia de Dant, es troba a l'interior de la ciutat de Llucifer. La lectura de la Divina Comèdia m'ha colpit tant, que no he pogut evitar fer-ne una cançó, una mica mal gravada, però almenys molt sincera. La part del Bosc dels Suïcides és terrible i preciosa alhora.
El suïcidi és un pecat segons la religió catòlica i, per tant, tothom qui s'ha suïcidat és condemnat a l'infern. De tots els cercles de l'infern dantesc, aquest pecat es troba en el nivell quasi més ínfim, dins la ciutat del Llucifer on hi ha els pitjors pecats i càstigs.

Els suïcides, quan moren, arriben en aquesta ciutat i són plantats semblants a plantes. Quan comencem a créixer, les harpies els picotegen i els treuen sang i pateixen moltíssim. Evidentment, tampoc no poden moure's.
Malgrat que Dant es compadeixi d'ells, des de la mentalitat actual, no veig per quin motiu el suïcidi ha de ser un pecat o una falta. Cadascú ha de ser lliure de fer el que vulgui amb la seva vida.

Quantes mentides haureu d’escoltar
i caldrà que us cregueu
fins a saber que us han enganyat?

Sou en una cova fosca, lligats per la
falsedat, on els que es diuen savis escupen
decrets reials.

Mentre ells ens miraven, recorda,
ens vam agafar.

despullant-nos, pell contra pell,
i els petons afloraven arreu
dels nostres cossos de joves innocents,
de la promesa de triar la mort finalment,

i en el nostre llit, arbres i boscos
ens cobrien d’intimitat,
el destí de tots els cors és unir-se
en un instant,

i nosaltres vam ser un de sol,
i nosaltres vam travessar un món nou.
Ara ens diuen amants del bosc,
semblants al foc,

Quants enganys escotareu impassibles,
recitats des d’altars gegants,
fins que els falsos governs siguin enderrocats?

Quan descobrireu que esteu tancats
dins d’una presó i podeu sortir-ne quan vulgueu?

i en el nostre llit, arbres i boscos
ens cobrien d’intimitat,
el destí de tots els cors és unir-se
en un instant,

i nosaltres vam ser un de sol,
i nosaltres vam travessar un món nou.
Ara ens diuen amants del bosc,
semblants al foc,

Crec en la llibertat de poder triar.

Aquesta nit a Sarrià

D'aquí poc penjaré la crònica del concert del Concert de Sarrià que va ser un èxit de públic i hi va haver una màgia molt especial. Les cançons que vaig interpretar són les següents;

1 · Terra de Llàgrimes i Vent
2 · Vine
3 · Boira
4 · La noia de l'Astrolabi
5 · She Believes in my Eyes
6 · Aturat
7 · Odissea
8 · La Primavera de la Bet
9 · Fanals

al final el Nelson, el Jose i jo, vam interpretar amb turutes la cançó d'Aquesta Nit a Sarrià que vaig compondre en record d'una nit en aquest barri ja fa més d'un any. Una abraçada!


Aquest vídeo és de fa un any a l'Orfeó Gracienc.

L'Amor i els Deús

Quantes mentides haureu d'escoltar

i caldrà que us cregueu

fins que no us adoneu que us han enganyat?

Sou en una cova fosca, lligats per la

falsedat, on els que es diuen savis escupen

paraules reials dels seus cels, de les

seves repúbliques dictatorials.

Mentre ells ens miraven, recorda,

ens vam agafar com un de sol,

despullant-nos, pell contra pell,

i els petons afloraven arreu

dels nostres cossos de joves innocents,

i en el nostre llit, arbres i boscos

ens cubrien d'intimitat,

el destí de tots els cors és unir-se

en un instant,

i nosaltres vam ser un de sol,

i nosaltres vam travessar un món nou.

Ara ens diuen amants del bosc,

semblants al foc i a la vida,

dues flames cremant les tardors

i els llavis de l'hivern, quan la terra es vincla.

Quants enganys escotareu impassibles,

recitats des d'altars gegants,

fins que els falsos governs siguin enderrocats?

Quan descobrireu que esteu tancats

dins una presó d'esperits lliures,

i que podeu sortir-ne quan volgueu?

El sexe, la terra, els infants i els déus,

són tots una mateixa cosa,

colliu les roses abans no es marceixin,

aquest cant no és meu i ve d'antic.

Deixa'ls que cridin,

Jo sóc tot teu,

Tu ets part de mi, alcem amunt

les veus fent tremolar els pilars,

no ens deixem enganyar

per aquells que adoren les pedres,

La llibertat és massa gran per poder-la abarcar,

si sabem les paraules la podrem definir,

ànimes lliures navegant a l'infinit,

arribant a les costes d'un món

sense mentides, d'un país sense déus,

d'una pàtria sense pensaments reprimits.

Nit de Cantautors a Sarrià

Bones a tots!

Torno a Sarrià després de dos anys. El primer concert que hi vaig fer va ser al Casal i feia de taloner del Pèsol Feréstec. En aquesta ocasió, serà amb el Jose Conde i el Nelson Poblete i a la Casa Orlandai.

Bé, tothom sempre diu que jo no sé presentar les meves cançons i que sóc molt dolent fent-me publicitat (tenen tota la raó del món). No sé perquè em costa molt està segur mostrant el que faig, de manera que aprofitant que aquest divendres toco amb dos amics us deixaré la carta de presentació que ha escrit un d'ells que em sembla genial;

Hará unas semanas, el señorito Pere Vilanova me enredó a mi y al señor Nelson Poblete para salvarle un concierto que quería hacer en Sarrià. Nosotros dos, como señores que somos, le dijimos que si, que podía contar con nosotros (en España se tiende a decir que SI sin pensar en las consecuencias). Así que parece que será verdad, y nos podrán encontrar el próximo viernes dia 22 de Febrero, a las 21:30, en la casa Orlandai de Sarrià, Carrer Jaume Piquet, núm. 23 , al módico precio de 0 euros (eso ha determinado que valemos la organización...) Va a ser un concierto muy especial, donde el señorito Vilanova nos presentará las canciones de lo que será su primer disco (en el cual no se ha dignado a invitarme, con todo lo que yo le he dado), el señor Poblete os explicará la historia de amor entre el Tragasables y la mujer barbuda, aparte de que os acosará al final del concierto para que le compreis un CD, quedais avisados, y moi presentará nuevas canciones que quizá vayan en alguna fútura maqueta (hay un guitarrista que me ronda y tendré que estudiar sus ofertas). ASí que quedan todos avisados. No existen excusas. Sabemos que no tienen mejor plan para la noche del viernes. Pasaremos lista, y al que no, le mandaremos al señor Poblete detrás con sus matones Tragasables y Hombre de Paja a rendir cuentas. Atentamente, vuestro cantautor preferido José Conde Pd: para llegar, el mapa de turno en: http://www.bcn.cat/cgi-guia/guiamap4/cgi-guia/?actives=K001K002&zoom=1&scl=6&cnt=26921.810,83565.880&plt=26920.79,83550.86&plant=capes4c&txt1=&txt2=C.+de+Jaume+Piquet,+23-25&idioma=0&grayscl=0justo saliendo de los ferrocarriles de Sarria, y cerca tambien del metro de Maria Cristina. Pd2: para que os sepais las canciones antes del concierto, pueden encontrarnos en:

www.myspace.com/joseconde

www.myspace.com/perevilanova88

www.myspace.com/nelsonpoblete


ens hi veiem!

Concert a la Casa Orlandai de Sarrià

Divendres, 22 de Febrer a les 21,30h; "Tres poetes, tres vides, tres estils"

PERE VILANOVA, JOSE CONDE i NELSON POBLETE

El dia 22 de Febrer farem un triple concert en un de sol a la Casa Orlandai de Sarrià.

Serà una bona ocasió per veure en directe tres estils completament diferents en perfecte harmonia.

Ens veiem el divendres 22 a la Casa Orlandai a les 21,30h!

Centre Casa Orlandai. Adreça: C Jaume Piquet, 23

FGC; Sarrià

L3: Maria Cristina

Els cantautors i l'Astrolabi

Hi ha un bar a Gràcia on hi pots trobar una eneregia especial. Les parets són plenes d'eïnes pirates, amb un mirall trencat al bell mig de la paret. A les prestatgeries reposen les ampolles de rom i no cal que siguis cambrer per servir cubates als amics que te'n demanen. Un dels capitans de la nau sempre està dibuixant altres noies i nois, mentre el contramestre porta una samarreta amb el lema Llexiu Llibres. Per altra banda, el capità suprem, és un escriptor expert en la pirateria a qui ara acaben de publicar el seu llibre El Manuscrit de Neopàtria que, curiosament, comença a l'Astrolabi.

Tal i com diuen en el seu myspace, quan li van posar aquest nom, tothom els preguntava què significava, a la qual cosa ells no han volgut respondre perquè diuen que internet ja té prou informació com per buscar la descripció d'aquest instrument.

En aquest bar, cada nit toca un cantautor i tots els cantautors de Barcelona i voltans hi han passat alguna vegada. Entre ells, n'hi ha de diverses nacionalitats, països i llengües. Un dels més emblemàtics potser, és el Nelson Poblete. Ell és xilè, però canta cançons en català i occità, així com en francès i alguna en anglès. Ell sempre m'ha donat suport des del primer moment i m'ha encoratjat a treballar i treballar per seguir endavant. M'ha deixat tocar en els seus concerts, tot presentant-me com una jove pormesa del país - o alguna cosa així que em fa vergonya d'escriure i tot. El cas és que el Nelson fa cosa d'un mes se'n va anar a viure a París i jo li vaig escriure una cançó que ell encara no ha sentit i que espero mostrar-li aquesta mateixa nit, en la qual ofereix el primer concert des de fa molt de temps al Rick's Bar, també de Gràcia.

En els meus futurs articles, l'Astrolabi serà una constant, perquè crec que tinc el privilegi de poder-me considerar un petit fragment d'aquest bar i, almenys per la meva part, jo me'n sento, de manera que tothom qui em coneix no pot dissociar el Pere de l'Astro - que no a la inversa - i l'Astrolabi mai no pot ser separat dels seus cantautors.

EL DO

para Nelson

Amb la mateixa mirada com despulla la tardor,
Ens deixen els teus fantasmes del seu país d’estacions,
I a l’esquena carreguen ports, mars i velers,
Les històries i mentides poden ser tan reals

Com el nostre món que s’estreny amb la partida,
Com el nostre món tan trist
Quan te’n vas, quan te’n vas,

Qui cantarà els pirates que coneixies tan bé,
I qui invocarà paraules d’un passat d’innocents,

Què se sent en conèixer tantes mitges veritats?
Què se sent en cantar-les i en resposta rebre tantes

Abraçades que semblaves el rei del mar,
Més que el joglar que has estat,
Quan te’n vas.

Giraràs la mirada abans de prendre el vol,
No et cal aprendre a volar, vas néixer amb aquest do.
I quan hagis arribat mira un moment enrere,
Nosaltres ens hem quedat, pensa en tot el que et queda,

Dóna’m el do de dibuixar
Dóna’m el do de dibuixar
Dóna’m el do de dibuixar
Dóna’m el do de dibuixar

El país on vull viure,
El país on vull morir.

una abraçada!

Pere.

myspace.com/perevilanova88

foto de Le Limonaire a París.

Epitafis de l'Univers

Llevat de qui s’entrega a la boira dels dies
o convoca els sons d’unes passes tendres, prohibides,
que pels camins convoquen;
quin goig més trist,
quin sol tan ric d’espases.

En senders molls de gebre l’hivern tremola veraç,
i a la terra blava i morta que el vent travessa tenaç
d’un fruit fressat en els arbres, inconclús el bosc
on l’ombra allibera frívola pols i més pols, cansada
i dispersa, que amb veu trencada plora;
no hi ha sinó temps malavesat,
no hi ha sinó el que queda.

Però no va ser meu el teu record ni va cremar dins meu
el teu brollar de foc, només et vaig cridar, amb el teu
nom veritable, i a pocs segons dels dos coralls
vermells, damunt acers airívols, va esquitllar-se
el teu plor desclòs al món oníric de núvols i enganys.

A través de senders caiguts amb abismes lliures,
apareixen escales cristal·lines, poc estranyes
i amb esglaons i arbusts pregons,
oh passat, oh llum entranyable dels meus plors,
malenconia freda dels records,
juga el temps amb vells acords,
malenconia de les brases.

Deixar-se mullar per l’aigua és un boig encant
i en el cau de la nit s’aixeca ella, prematura,
sabeu qui és car no us ha fet ostatge,
àngel de foc alat
i buit que amb la mirada omple.

De fons sona una música màgica, és bonica i
Malenconiosa i no té final.

Una mirada s’atreveix a travessar multituds
d’ocells crescuts entre branques d’esbarts.
Baixava la innocent i bella beatitud
i es perdia avall dels rius de sal i mar.

Foc lilós de les danses flamejants,
Oh tela dels coloms guspirejants
Que habiten les cornises de fusta
Damunt les places sense déus
On dormen homes!

En un bosc de fusta vell
Contemplo una plaça del sol naixent,
És la fi d’una son altiva
Que escorxa l’aiguamoll d’un dia
Encorbat en sí mateix que desperta refulgent.

Dues dones com estàtues em saluden
I esbossen un nou quadre inacabat,
Com udola el doll de segons que defugen
Una irrealitat trista, plena de fulles,
Com l’ombra d’un arbre mort i foll de cendres
Que plora fa temps la mort de la veritat.

En una plaça on crema la nit
Sense flors que hi onegen
Em travessa el cor, l’ànima i
S’abalança sobre el meu pit en rebel·lió perpètua.

Conversen els cíclops relaxats
I els rius ja han apagat el sol,
I neixen plantes i flors impures
Que s’enfilen tossudes per parets serpentejants
I és un món que et vigila
I s’acaba inconstant dins el túnel de fanals
Folls i vius de la nit, morts de tendresa.

Viatjar és un tornar a renéixer o bé
Un morir final.

Recordo, mentre les veus exclamen plaents,
Senders castanys en blau

Sabem que és tot o res i que
Ningú lluitarà per nosaltres.
Una petita línia defineix els límits
Entre victòria o infortuni.
Deu mil somnis distants, al nostre abast per uns segons,
Deu mil fènixs alats guardant una llegenda,
Centenars de vides i una infinitud de cors
Que palpiten l’amor i s’apaguen sota la cera
Dels canelobres alçats als abismes distants
I les ombrívoles pors que sempre els sacsegen.


Els vents de mort i glaç
Ens balancegen.

I sobre uns núvols poc rebels
Es desfà la vida i se’ns trenca.

Qui vencerà? Qui renaixerà les lletres
Fent-les esdevenir murmuris dels oceans
Eterns, poemes tranquils de les llars del temps,
Avesats pels sense terra?

Qui enfurismarà els ocells
I destruirà els miralls que mostren
Allò que pogué ésser i finalment no fou?

Qui sentenciarà amb un vers
La mort de tot passat
I bramarà pels cels,
Sense cap veu i
Escriurà la llum,
Sense cap vers
I resoldrà la fosca que ens entela
Els ulls mullats que sentencien, flamants,
Epitafis de l’univers?

Benjamin Biolay VS Bruce Springsteen - Glory Hole

(escolto la cançó Gloy Hole de Benjamin Biolay - disc Négatif)

No és senzill explicar el que passa quan sona una cançó i et trobes davant seu mirant-la indefens. Les actituds que pots prendre en aquests casos són, m'imagino, moltes. Si ets molt bon músic n'analitzaràs el tempo, la instrumentació, i en suspesaràs les tonalitats i també et captivaràs per la força emocional que desperti aquesta, la capacitat expressiva, el que podem anomenar la comunicació. Segurament si no saps música però tens un cert gust per l'estètica, et deixaràs portar per la lletra i la melodia, també els instruments i també el tempo - encara que no ho sabràs - i serà davant aquest oient anònim davant el qual la cançó haurà de demostrar la seva vàlua artística. Si és una bona creació podrà commoure't o podrà fer créixer la teva sensibilitat, sinó ho és, no et commourà. Tot depèn, també, de l'edat que tinguis. Jo penso que quan tenia deu anys no estava preparat perquè m'agradés el jazz, simplement perquè és un tipus de sensibilitat que encara no havia adquirit.

El secret de les bones cançons és que són aquelles que has d'escoltar una vegada i una altra i que pots associar a estats d'ànim o a moments de la teva vida. Hi ha moments en què et ve de gust escoltar, per exemple, Bruce Springsteen, i n'hi ha d'altres en què et ve de gust escoltar Benjamin Biolay, però la grandesa d'ambdós és que s'acoplen a la perfecció als moments en els quals necessites que et parlin.

És en aquest procés en que, encara que no te n'adonis, tu t'has acabat adaptant a les cançons. No és només que la música hagi entrat a la teva vida, sinó que la teva vida ha entrat dins la música i en aquest moment t'has convertit en un petit fragment del preciós acte de solidaritat que representa la contemplació de l'art.

Els artistes que tenen més seguidors són aquells que han sabut expressar idees i sentiments universals compartits per tothom i, a més, ho han fet de manera atractiva.

En el cas que ocupa aquest article, Springsteen ha aconseguit reflectir el món que veia de manera impressionantment energètica i senzilla, i ha creat tota una religió musical. Tot és perfecte en les seves creacions i lletres; música senzilla, lletres directes i concerts on fa tremolar la terra. Senzillament impressionant.

Per altra banda, Benjamin Biolay és l'exemple d'un artista poc conegut. No és un músic que es mor de gana, perquè ell està casat amb la Ciara Mastroiani que és una actriu reconeguda, però tot i així el fet que canti en francès i que tant la seva música com les seves lletres siguin pinzellades obscures de móns boirosos, de tabac o de relacions amoroses que es fonen, fan de la seva obra quelcom de molt més hermètic, molt més inaccessible, i, per tant, amb menys seguidors i menys "universal".

Cal dir que el concepte d'universal no significa de més o menys qualitat, o que el nombre de vendes d'un disc no garantitza, ni molt menys, la grandesa artística o la innovació poètica d'aquest, si fos així, malament aniríem.

Tot i així, per gustos els colors, i el que cal és continuar caminant endavant i seguir la ruta que et marquen els sentits amb humilitat,

Potser la diferència entre una estrella de rock i un poeta i la qualitat de cadascú depengui de la seva marginació;

Benjamin Biolay

Pere Vilanova.
myspace.com/perevilanova88