Sovint ets presoner de les pors i t'hi has de deixar la pell.
Cada cosa que fas té un valor per si mateixa, per tu, pels que t'envolten.
Rimbaud parlava a
Les Illuminations de "l'egoïsme infinit de l'adolescència". Aquest egoïsme ens empenta, ens marca i en dóna el combustible per anar cremant dins la xarxa social. Després hem de viure amb això, ens hem de conformar a compartir idees, a pertànyer a certs col·lectius. Diguem que ens cal pertànyer a grups estètics amb conviccions polítiques i maneres de fer correctes.
Perdem d'aquesta manera la nostra llibertat, o l'estem excercint? M'agradaria pensar que en el contacte social, que quan les relacions humanes es toquen, es barregen i conversen ho fan perquè cadascú ho vol i ho desitja. És així per això? No estem d'alguna manera influenciats o marcats per aquesta por a estar sols? No som presoners sovint de les pors? Seria molt fàcil fer un símil amb la música, i aquest és el tema que tracto a la segúent cançó que penjaré. Si una cançó t'agrada però no agrada a ningú més vol dir que segueix sent bona o no? L'art és comunicació, sense el subjectet que observa o escolta no hi ha art. Però pot un creador haver donat llum a una obra artística i al mateix temps tenir-li l'afecte que podria tenir-l'hi un oient?
Ahir al pis de la Laura vam estar parlant sobre això. Em preguntaven que com és que tenint tantes cançons enregistrades (els vaig dir que en tenia prop de 85) en els meus concerts em limitava a fer rotacions amb unes 25 o 30. La Bet mateixa que em coneix des de fa un any i mig es va sorprendre quan el cap de setmana passat li vaig tocar una cançó que no havia escoltat mai i que començava la segona maqueta (Inside, 2006). Doncs bé, sinó toco moltes de les cançons que he fet també és per aquesta por a no agradar i a cansar. Això m'ho hauria de treure del cap i tocar sempre el que jo vulgui. Però és tan difícil mantenir els equilibris.
En arribar a casa, després d'haver estat amb la Laura i la Bet i uns amics francesos que ens van convidar al seu pis, vaig llegir Emily Dickinson i vaig creure trobar els versos que acaben amb tots els debats sobre l'existència;
" Si guanyes el dia,
guanyes la vida "
E. Dickinson
És un vers genial. Guanyant'ho tot cada dia et guanyes a tu mateix, guanyes als altres, trenques les convencions i ets amo de la teva vida.
HIMNE
(Pere Vilanova)
Esborres els passos que t’han de portar a l’eternitat,
No és tan difícil ser algú més, viatger anònim,
El silenci és el signe de tots els esclaus,
Tot és possible si creus que tot és vàlid,
Descobreix-te caminant
Per un segur viatge
O camina descobrint
I quan caiguis
No et conformis a ser
El desig és l’himne
Dels que pugen als podis,
Sempre somrius profundament,
Vull que arribis a ser un déu,
Parles de tot i del que no t’importa,
Desaprofitant el moment,
Cull les roses del que ara és el teu present
I en un segon s’ha tornat res,
Recorda el que eres i com
T’has anat transformant
Els monstres t’observen
Mentre t’estan escoltant,
Mires als núvols
Per enlairar el teu cant,
No tens cap casa no n’has tingut mai,
Pertanys als canvis, hi tens la llar,
Ningú no et valorarà
Fins que ja t’hagis esborrant,
I ara és quan el segon s’acaba
Les estacions circulant,
No t’hi capfiquis
Ets el que fas
Tot i el que diguin tu no ets esclau.
PD: I tot això quan queden 6 dies per a la presentació oficial del disc TITANS a la Sala Llantiol. Els moments previs són bons moments per a reflexionar.
Entradas
