Grandaddy per sempre

Estic preparant l'últim viatge que em permetrà instal·lar-me definitivament a la meva nova casa a Ghent (Flandes, Bèlgica). Els comiats són difícils. Les cançons es queden, però nosaltres seguim avançant pels pendents atzarosos del temps i no sabem on ens porta el destí i ni tan sols quin és el nostre punt d'origen. Fa molt temps que tenia ganes d'escriure aquest article.

Grandaddy és el grup de música que m'he estimat més sempre, des que els vaig descobrir a Flaix TV en el programa Que vénen els indis! que portava el Pere Espinosa no he parat d'escoltar-los. Recordo el dia que els vaig escoltar per primer cop. Jo m'estava dutxant i el Pere Espinosa deia que tot seguit escoltaríem un grup d'homes tristos de Modesto (Califòrnia). El nom de Modesto per a una ciutat ja em va semblar suggerent de bon principi, melancòlic, vaig pensar. Llavors va començar a sonar "Now it's on" single del disc que presentaven en aquella època, l'any 2003, anomenat Sumday. Vaig pensar que Sumday era un nom molt interessant, una barreja de Sunday i Someday que em va fer pensar. La combinació de tot plegat amb la imatge que oferien en el videoclip, la dolça veu del cantant i compositor Jason Lytle, la manera de vestir i de comportar-se amb timidesa i tendresa van capgirar tot el meu l'ordre mental.

Jo només era un adolescent de 14 anys i buscava alguna mena de referència que fos única, a qui ningú més agradés i que d'alguna manera no hagués de compartir. Però aquell grup, aquella melodia em va remoure alguna cosa més. Vaig sentir la necessitat de quedar-me vivint en aquella pau i tristesa que m'inspirava la simplicitat d'un tema tan preciós com és Now it's on. No vaig dubtar, sabia que aquell seria probablement el meu grup ja que representaven millor que ningú el meu cànon estèitc. Amb uns quants diners que havia arreplegat me'n vaig anar a l'Fnac el dia següent i vaig comprar tots els discos que vaig trobar. No tenien ni tan sols una secció pròpia per a ells, els vaig haver de buscar per la lletra G general. Tot i així em vaig topar amb el disc que tan desitjava "Sumday", la portada era tal com me l'havia imaginada, tenia un aire melancòlic i misteriós que em captivava, una atmosfera agradabla que em convidava ser diferent. Jo llavors estudiava en una escola on els cànons eren seguits per la majoria i necessitava molt identificar-me amb tot allò que es pogués considerar diferent. Però per altra banda també sentia una gran tristesa al fons del meu cor. Veia com el món era un lloc ple de miralls i disfresses, de decorats i hipocresia contra la qual no es podia fer altra cosa que passar desapercebut. Però aquella portada, d'alguna manera, em deia que m'evadís, vine, vine amb mi, aquí hi ha un dels secrets més ben guardats del món. I com Alícia al país de les meravelles em vaig deixar anar.

Aquell llac de cristall ple de cignes va ser un referent per a mi durant l'adolescència. Juntament amb el Sumday també vaig adquirir The Sopthware Slump i The Broken Down Comforter Collection. Pel que fa a la música hi havia moltes diferències entre cada disc. El primer que vaig escoltar va ser el The Sopthware Slump que va causar en mi un impacte enorme. Ja des de la primera cançó "He's Simple, He's Dumb, He's the Pilot " vaig pensar que l'havia encertada. L'havia encertada. Aquell disc anomenat The Sopthware Slump parlava d'una raça humana confosa i aixefada sota un univers de ferralla digital i ordinadors. Amb un tema tan emotiu com "Jed the humanoid" vaig plorar, també amb "Underneath the weeping willow" i finalment amb "So you'll aim toward the sky" aquella mena de rèquiem confós s'acomiadava de les meves oïdes havent promulgat en els meus principis tot de desordres.

El segon disc que vaig escoltar va ser Sumday, completament diferent que l'infinit plany de The Sopthware Slump. Vaig llegir que la majoria de gent considerava que The Sopthware Slump era millor que Sumday. A mi, però, a primer cop d'ull em va agradar més Sumday. No vaig trobar ni una sola cançó innecessària, malgrat no fossin gaire originals en quant a composició. Aquell disc també va ser molt important per mi, amb temes sobretot com Now it's on, I'm on standby, The saddest vacant lot in all the world, Lost on yer merry war i sobretot The warming sun amb el qual vaig començar la història d'amor de la novel·la que jo mateix escriuria uns anys més tard anomenada Conte de Fades.

Llavors, prosseguint amb la meva audició meravellosa em vaig escoltar The Broken Down Comforter Collection. Era el disc més antic. Si els altres dos dataven de principis del 2000, aquest darrer era una recompilació de cançons de finals dels anys noranta. Més tard vaig comprovar que es tractava de la unió de dos treballs anteriors: A pretty mess by this one band i Machines are not she. Segurament aquest disc era molt més desmanegat que els altres. La producció era més natural i caòtica i les cançons, un reflex d'un món estrany i a vegades ple d'hostilitat. Malgrat tot, temes com "Song for the Dishwasher" van clavar-se ben a dins.

Encara no havia arribat al fons del grup, però. De moment havia escoltat els que segurament eren els seus tres millors discos. Tots tres eren molt diferents i abordaven diferent estats d'ànim i diferents sensibilitats, però tots tres m'encataven. La veu de Jason em va atrapar i segurament gràcies a ell vaig posar-me a fer música i a provar-ho.

Així doncs un altre dia vaig tornar a l'Fnac i vaig trobar el que es considerava el primer treball que havien publicat: Under the Western Freeway. Alguna de les cançons d'aquest disc fosc i estrany em sonaven d'algun lloc, com si ja les portés a dins des de feia temps i només estiguessin esperant per sortir. Under the Western Freeway és un disc tremendament experimental i tremendament inexpert, però tot i així algunes de les millors peces de Grandaddy provenen d'aquest album. "Laughing Stock", "AM 180" o la mateixa "Under the Western Freeway" que consisteix en una escala major descendent tocada amb sintetizadors enmig d'un caos de sons em van impressionar.

Però el grup ja no tornaria mai a Barcelona després de l'any 2003 - un any més tard jo els havia descobert - o sigui que vaig haver de restar lluny dels seus directes i mirant d'accedir als seus discos com un fan més. Escoltava els seus discos en tot moment fins al punt que es van acabar convertint en el senyal d'identitat de la música que jo faria més tard. Podia escoltar la banda de Modesto i escriure poemes, compondre noves cançons o inventar nous móns. Finalment, quan vaig publicar l'any 2005 To a lost angel - Llum ambre vaig aprofitar la idea de crear un món a partir de l'art que ells m'havien fet sentir.

Ara jo ja havia començat a moure fitxa, qui sap si els nostres camins s'haguessin trobat algun cop. El cert és que l'any 2006 la banda anunciava la seva retirada definitiva i publicava dos treballs. El primer "Excrepts from the Diary of Todd Zilla" em va entusiamar. El tema final anomenat "Goodbye?" era una carta de comiat per a tots els seguidors. Aquest disc només tenia sis o set temes i es feia francament curt. Uns mesos més tard va aparèixer "Just like the fambly cat" que constituïa l'adéu definitiu del grup. Malgrat tothom va admirar aquest darrer treball, encara avui em segueix semblant un dels seus àlbums més fluixos, malgrat temes com "Elevate Myself" o "Summer it's Gone" són força entretinguts.

La banda de Califòrnia es desfà i Jason Lytle, autor i productor de totes les cançons decideix iniciar una gira en solitari. Els vídeos de la gira es poden veure al YouTube. Toca temes de sempre i alguns que només apareixen en un altre recopilatori que publicà el 2002 anomenat Concrete Dunes i se'l veu francamet desolat. Les cançons, només tocades per ell amb una guitarra i un sintetitzador, queden francament coixes. El guitarrista del grup Grandaddy, anomenat Fairchild, va publicar un disc l'any passat en solitari que, a parer meu, no està a l'alçada del seu antic grup.

Finalment, i després de tres anys de silenci i de frustracions, Jason Lytle ha acabat publicant un disc aquest any 2009 anomenat Yours Truly, the Commuter i que no és altra cosa que una preciosa carta de recuperació del seu antic i vell somni. A mi m'ha encantat, és un disc a l'alçada dels de la banda Grandaddy i en alguns aspectes supera l'anterior disc Just like the Fambly Cat. Cançons com la que dóna nom al disc o Forg't it són meravelles musicals.


Bé, això és tot, Grandaddy és un dels grups que més m'han marcat i si aquest text serveix perquè algú s'hi interessi n'estaré molt orgullós.


Una abraçada i ens veiem l'any que ve Catalunya!


Pere Vilanova.
www.myspace.com/perevilanova88


Grandaddy

http://www.youtube.com/results?search_query=grandaddy&search_type=&aq=f