Ahir l'Agnès hagués fet 18 anys i és per aquest motiu que cada Sant Jordi que passa se m'allunya una mica més la seva presència o, almenys, s'allunyen els dies en què vam estar junts. M'agradaria recordar-la amb un poema que vaig escriure deu fer un any. L'única veritat és la que queda en la intensitat de la memòria.



Elegia

Et trobo a faltar,
tots et trobem a faltar.
Algú va triar-me i et va deixar
amb les seves empentes a l’altre costat.

Et trobo a faltar
i em limita tant la teva pèrdua.
Abans jo era diferent,
als dos ens banyava aquell sol estival.
Teníem tantes coses, tanta esperança
i res, ni el futur ens interrogava,
era la unió perfectament harmònica.
Amb la dècima vam precipitar-nos,
jo vaig entrar al laberint,
tu vas marxar-ne,
les mateixes lleis aplicades amb injustícia.

Perquè jo sí i tu un no?
Constantment torno al pont,
a la dècima precedent
i provo de redibuixar el teu rostre, d’acariciar-te.
Abans, quan tot era màgic,
érem feliços i no ho sabíem.
Crèiem que sempre ens donarien
més substància, més estepes
per recórrer, érem feliços i no ens ho plantejàvem.
Aquella dècima precedent,
aquells anys intocables.

Ara m’afligeix qualsevol cosa,
em travessa qualsevol adversitat,
m’ofego en qualsevol petit estany d’aigua
i la por em perdura a les entranyes,
hi ha construït cases i continents
i cadenes.

He provat de viure pels dos,
però he fracassat en cada nou intent.

La meva existència no té pausa,
interrogo la mort sense resposta,
em deixo estimar, em lliuro
als altres protegit per mil màscares
i darrere m’amago.

Tens amor tu, allà? Hi tens abraçades?
Et bressolen les etèries mans? Tens casa?

CONTROL - La força de l'aïllament

Fa uns dies, en Dani ens va fer una conferència a classe de Tècniques d'Expressió Oral Francesa sobre Èxit i Art. Un tema que m'interessa molt, quasi podríem dir que m'obsessiona. Va posar l'exemple de certs cantants de Punk francesos o de certs escriptors. En ambdós casos, un dels artistes era famós i l'altre no.

Jo no feia ni dos dies que havia vist aquesta magnífica pel·lícula que és CONTROL i que tracta de la vida del cantant de Joy Division, Ian Curtis. La història és com qualsevol altra història de qualsevol grup amb talent que comença a assolir un cert reconeixement després d'un parell d'anys de pagar-se les gravacions i de fer concerts per poca gent. De fet, les lletres fosques i ombrívoles però que al mateix temps em van aclaparar pel seu magnetisme negatiu, no estaven en absolut destinades a ser èxits populars. Parlaven de l'aïllament, del sufriment, del trencament amb l'ampatia, de la dicotomia de cor i ànima, d'un món preciosament trist.

Ian Curtis no va poder suportar la pressió de la doble vida que portava, dels atacs d'epil·lèpsia que l'estaven matant i pocs dies abans que el grup marxés de la grisa Angleterra per anar a la seva primera gira a Estats Units, va acabar amb la seva vida, tenia 23 anys. Un mes més tard el segon disc de Joy Division arribava entre els deu primers gràcies al màrqueting extret del suïcidi de Curtis.

La pregunta i el dubte complicat que s'amaga darrere aquesta vida de tant sufriment és si l'Art ha de ser marginal per poder ser Expressivament sincer i interessant. És la pregunta que el Dani ens va posar, què és Art? No pot existir l'Art quan la creació ja no pertany a la individualitat del creador sinó a una massa que malinterpreta, critica o fins i tot menysté el treball de l'artista?

Aquestes qüestions se les han posat durant tant de temps tants artistes i no tenen cap solució factible que estigui lliure de paradoxa. Ian Curtis, amb la seva mort, va aconseguir que el seu grup arribés més a munt i que la seva vida hagi estat immortalitzada en una pel·lícula, però no era necessari. El seu geni literari era indiscutible malgrat, en el seu moment, ningú el pogués reconèixer.


Love will tear us a part, Ian,

http://www.youtube.com/watch?v=4yTIpcwBTTs

Cascades

La teva ment és una cascada oberta on flueixen les veus ardents que mai han viscut, les flors de foc blau estan enceses, al fons del batec hi ha el verí de la mort, no puc generalitzar, em tallo a poc a poc i se m'esquinça la mirada, arribar a ser, ser més, engolir els altres homes i irrompre en cada platja de crítics, mentre sento rugir els mamífers de l'infern amb elegància encenc una altra pròrroga. Aquells que prometien quedar-se han marxat, la festa que tan crèdit donava! Sent tu mateix no pots arribar, avui és el dia que l'amor d'incendis i tardor s'esquerda.

He entrat a tots els palaus, he provat totes les portes, he entrat a tots els palaus i ara aquest alè de criatura morta neix i creix i viu a les entranyes, i encara algun somriure moll d'innocència surca el darrer alè d'aquesta nit urbana.

El meu mirall és a cada dit, la vall calidoscòpica ha ensorrat el govern, per ser més gran s'ha de fugir, però què passa quan no queda ni una gota pura de sang dins teu?
Oh coratge desgastat perdut a les costes de Rêven!
Esclaus incipients, esclaves borratxes damunt el matalàs de vòmits!

El ressò dels teus actes no té valors en aquesta dimensió, augmenta exponencialment l'aire de revolució, mentre es passeja per un realisme absorbent la font de la imaginació, l'elixir de l'adolescència de veus fresques i sang nova, tot és massa canviant per anar posant etiquetes.

Cascades i rius platejats enlluernen l'ànima que dubta, es mouen serps al fons del decorat, les seves llengües t'apunten, vigila, fa temps que t'han estat observant.

Jo visc per explicar-ho, sinó la marginació no tindria objectius, cal conèixer les forques per poder aconsellar els amics que creixen com llavors imperfectes en un camp d'hivern, com un jardí estèril sense coixins per salvar-te.

Els actes porten conseqüències com hienes amb fam de molts segles de fam, com sirenes que et tempten.
Saps la naturalesa de cada judici i l'estructura de cada tribunal, sota una flama enlluernadora t'encega la teva identitat.

Les idees han de ser fluides, no cal que les comparteixis amb res més que la teva mà, i que quan tanquis el puny no s'escapin ni les aniquilis amb el desig impossible.
Quan arribis a tenir la sang com l'estàtua d'un marbre gastat,quan la pell s'esgrogueeixi i el marcir de l'esperança es submergeixi sota la sorra profunda, potser entendràs la teva inconstància, si no arribes a vell seràs ignorant, si no arribes a vell seràs feliç.

La meva ment oberta deixa anar les seves comportes, em pregunto quina desesperació absurda és capç de nodrir tants cants, cal reinventar el sistema perquè quan les dents dels crítics arribin, quan clavin els ullals i el seu pitet s'ompli de restes carn tu ja siguis ben lluny, ja no te la juguis.

El teu propòsit és el de milers de soldats, anorrear tot el sistema enemic, tu també vols imposar-te, ets un dictador colonitzat per les seves banderes, ofegat per la disfressa dels ideals, i et creies tan llest, cretí llibertari.

Tens un cor gris, com tots els cors emmarcats en els pits de la teva generació, ni tan sols els llops podran festejar les nostres fibres.

Arriba un dia on les parets i les sanefes surreals no pertanyen a cap país del dubte.
Oh llibertat esclava! Oh organismes entrelligats!
Oh naturalesa mare! Estesa damunt el paviment!

No puc aguantar-me, el teu perfum m'explica el teu rostre, em dibuixa les línies de la meva mort,
em regala un epitafi,

ones que tapen muntanyes

Així pacto amb el món; no més somnis per uns dies més de vida. L'existència s'esborra i no té sentit girar-se, per mirar enrere cal tenir massa fe.
El cel és ple de joies, s'escolten els cants dels àngels, aparcades en un racó de la cambra les últimes notes t'ensenyen el que hagués estat correcte, però pertanyo a una generació acovardida, la generació del silenci, de contrastos, de cels de joies i desorientacions a rutes infernals, ja som fora de la caverna, la injustícia s'endú el vel groc de la joventut mentre un vent èpic ens mou els cabells i el nostre front solca amb ales lliures les noves línies i els nous horitzons clars. Som déus que creuen en Déu, ens han agenollat i ens han donat tantes preguntes.
El llac està malalt, els ànecs fa temps que van marxar, tot es trenca i la realitat es converteix en impressionistes canvis, pare, mare, avantpassats. Els ossos s'expliquen millor per si sols.
El meu nom és un fusell carregat d'intuïcions il·luminades, darrera cada accés a la segon porta
hi ha una ombra de treball orgullós.

Tinc la incomoditat de la incomprensió per bufanda que, doblegant-se i oprimint-me la nou m'ofega.
Els meus pulmons ja no saben què fer, les meves neurones xoquen contra el mur.

Construiré literalment a partir d'ara, els cicles s'acaben i comencen com dreceres de molts anys, ningú ho entén, al final et defensen els solitaris perquè els facis companyia.