Grandaddy per sempre

Estic preparant l'últim viatge que em permetrà instal·lar-me definitivament a la meva nova casa a Ghent (Flandes, Bèlgica). Els comiats són difícils. Les cançons es queden, però nosaltres seguim avançant pels pendents atzarosos del temps i no sabem on ens porta el destí i ni tan sols quin és el nostre punt d'origen. Fa molt temps que tenia ganes d'escriure aquest article.

Grandaddy és el grup de música que m'he estimat més sempre, des que els vaig descobrir a Flaix TV en el programa Que vénen els indis! que portava el Pere Espinosa no he parat d'escoltar-los. Recordo el dia que els vaig escoltar per primer cop. Jo m'estava dutxant i el Pere Espinosa deia que tot seguit escoltaríem un grup d'homes tristos de Modesto (Califòrnia). El nom de Modesto per a una ciutat ja em va semblar suggerent de bon principi, melancòlic, vaig pensar. Llavors va començar a sonar "Now it's on" single del disc que presentaven en aquella època, l'any 2003, anomenat Sumday. Vaig pensar que Sumday era un nom molt interessant, una barreja de Sunday i Someday que em va fer pensar. La combinació de tot plegat amb la imatge que oferien en el videoclip, la dolça veu del cantant i compositor Jason Lytle, la manera de vestir i de comportar-se amb timidesa i tendresa van capgirar tot el meu l'ordre mental.

Jo només era un adolescent de 14 anys i buscava alguna mena de referència que fos única, a qui ningú més agradés i que d'alguna manera no hagués de compartir. Però aquell grup, aquella melodia em va remoure alguna cosa més. Vaig sentir la necessitat de quedar-me vivint en aquella pau i tristesa que m'inspirava la simplicitat d'un tema tan preciós com és Now it's on. No vaig dubtar, sabia que aquell seria probablement el meu grup ja que representaven millor que ningú el meu cànon estèitc. Amb uns quants diners que havia arreplegat me'n vaig anar a l'Fnac el dia següent i vaig comprar tots els discos que vaig trobar. No tenien ni tan sols una secció pròpia per a ells, els vaig haver de buscar per la lletra G general. Tot i així em vaig topar amb el disc que tan desitjava "Sumday", la portada era tal com me l'havia imaginada, tenia un aire melancòlic i misteriós que em captivava, una atmosfera agradabla que em convidava ser diferent. Jo llavors estudiava en una escola on els cànons eren seguits per la majoria i necessitava molt identificar-me amb tot allò que es pogués considerar diferent. Però per altra banda també sentia una gran tristesa al fons del meu cor. Veia com el món era un lloc ple de miralls i disfresses, de decorats i hipocresia contra la qual no es podia fer altra cosa que passar desapercebut. Però aquella portada, d'alguna manera, em deia que m'evadís, vine, vine amb mi, aquí hi ha un dels secrets més ben guardats del món. I com Alícia al país de les meravelles em vaig deixar anar.

Aquell llac de cristall ple de cignes va ser un referent per a mi durant l'adolescència. Juntament amb el Sumday també vaig adquirir The Sopthware Slump i The Broken Down Comforter Collection. Pel que fa a la música hi havia moltes diferències entre cada disc. El primer que vaig escoltar va ser el The Sopthware Slump que va causar en mi un impacte enorme. Ja des de la primera cançó "He's Simple, He's Dumb, He's the Pilot " vaig pensar que l'havia encertada. L'havia encertada. Aquell disc anomenat The Sopthware Slump parlava d'una raça humana confosa i aixefada sota un univers de ferralla digital i ordinadors. Amb un tema tan emotiu com "Jed the humanoid" vaig plorar, també amb "Underneath the weeping willow" i finalment amb "So you'll aim toward the sky" aquella mena de rèquiem confós s'acomiadava de les meves oïdes havent promulgat en els meus principis tot de desordres.

El segon disc que vaig escoltar va ser Sumday, completament diferent que l'infinit plany de The Sopthware Slump. Vaig llegir que la majoria de gent considerava que The Sopthware Slump era millor que Sumday. A mi, però, a primer cop d'ull em va agradar més Sumday. No vaig trobar ni una sola cançó innecessària, malgrat no fossin gaire originals en quant a composició. Aquell disc també va ser molt important per mi, amb temes sobretot com Now it's on, I'm on standby, The saddest vacant lot in all the world, Lost on yer merry war i sobretot The warming sun amb el qual vaig començar la història d'amor de la novel·la que jo mateix escriuria uns anys més tard anomenada Conte de Fades.

Llavors, prosseguint amb la meva audició meravellosa em vaig escoltar The Broken Down Comforter Collection. Era el disc més antic. Si els altres dos dataven de principis del 2000, aquest darrer era una recompilació de cançons de finals dels anys noranta. Més tard vaig comprovar que es tractava de la unió de dos treballs anteriors: A pretty mess by this one band i Machines are not she. Segurament aquest disc era molt més desmanegat que els altres. La producció era més natural i caòtica i les cançons, un reflex d'un món estrany i a vegades ple d'hostilitat. Malgrat tot, temes com "Song for the Dishwasher" van clavar-se ben a dins.

Encara no havia arribat al fons del grup, però. De moment havia escoltat els que segurament eren els seus tres millors discos. Tots tres eren molt diferents i abordaven diferent estats d'ànim i diferents sensibilitats, però tots tres m'encataven. La veu de Jason em va atrapar i segurament gràcies a ell vaig posar-me a fer música i a provar-ho.

Així doncs un altre dia vaig tornar a l'Fnac i vaig trobar el que es considerava el primer treball que havien publicat: Under the Western Freeway. Alguna de les cançons d'aquest disc fosc i estrany em sonaven d'algun lloc, com si ja les portés a dins des de feia temps i només estiguessin esperant per sortir. Under the Western Freeway és un disc tremendament experimental i tremendament inexpert, però tot i així algunes de les millors peces de Grandaddy provenen d'aquest album. "Laughing Stock", "AM 180" o la mateixa "Under the Western Freeway" que consisteix en una escala major descendent tocada amb sintetizadors enmig d'un caos de sons em van impressionar.

Però el grup ja no tornaria mai a Barcelona després de l'any 2003 - un any més tard jo els havia descobert - o sigui que vaig haver de restar lluny dels seus directes i mirant d'accedir als seus discos com un fan més. Escoltava els seus discos en tot moment fins al punt que es van acabar convertint en el senyal d'identitat de la música que jo faria més tard. Podia escoltar la banda de Modesto i escriure poemes, compondre noves cançons o inventar nous móns. Finalment, quan vaig publicar l'any 2005 To a lost angel - Llum ambre vaig aprofitar la idea de crear un món a partir de l'art que ells m'havien fet sentir.

Ara jo ja havia començat a moure fitxa, qui sap si els nostres camins s'haguessin trobat algun cop. El cert és que l'any 2006 la banda anunciava la seva retirada definitiva i publicava dos treballs. El primer "Excrepts from the Diary of Todd Zilla" em va entusiamar. El tema final anomenat "Goodbye?" era una carta de comiat per a tots els seguidors. Aquest disc només tenia sis o set temes i es feia francament curt. Uns mesos més tard va aparèixer "Just like the fambly cat" que constituïa l'adéu definitiu del grup. Malgrat tothom va admirar aquest darrer treball, encara avui em segueix semblant un dels seus àlbums més fluixos, malgrat temes com "Elevate Myself" o "Summer it's Gone" són força entretinguts.

La banda de Califòrnia es desfà i Jason Lytle, autor i productor de totes les cançons decideix iniciar una gira en solitari. Els vídeos de la gira es poden veure al YouTube. Toca temes de sempre i alguns que només apareixen en un altre recopilatori que publicà el 2002 anomenat Concrete Dunes i se'l veu francamet desolat. Les cançons, només tocades per ell amb una guitarra i un sintetitzador, queden francament coixes. El guitarrista del grup Grandaddy, anomenat Fairchild, va publicar un disc l'any passat en solitari que, a parer meu, no està a l'alçada del seu antic grup.

Finalment, i després de tres anys de silenci i de frustracions, Jason Lytle ha acabat publicant un disc aquest any 2009 anomenat Yours Truly, the Commuter i que no és altra cosa que una preciosa carta de recuperació del seu antic i vell somni. A mi m'ha encantat, és un disc a l'alçada dels de la banda Grandaddy i en alguns aspectes supera l'anterior disc Just like the Fambly Cat. Cançons com la que dóna nom al disc o Forg't it són meravelles musicals.


Bé, això és tot, Grandaddy és un dels grups que més m'han marcat i si aquest text serveix perquè algú s'hi interessi n'estaré molt orgullós.


Una abraçada i ens veiem l'any que ve Catalunya!


Pere Vilanova.
www.myspace.com/perevilanova88


Grandaddy

http://www.youtube.com/results?search_query=grandaddy&search_type=&aq=f

Adéu?

Sóc estudiant de periodisme i des de fa uns mesos que segueixo la trajectòria del cantautor de 20 anys Pere Vilanova. N'hi ha per deixar constància de la seva obra, tot i que penso que la seva vida encara ha de passar per molts canvis. Fill de Bacelona, de Moià i d'Àreu (al Pallars Sobirà), Vilanova és un autèntic desconegut encara, segons diu ell, aquesta ja és la intenció a fi de no haver d'estar lligat a cap voluntat discogràfica o projecte publicitari.

Tot i així, jo el vaig descobrir mig per casualitat i us puc assegurar que val la pena. Enguany ha estat seleccionat amb Titans com a cinquena millor cançó catalana de l'any, també ha estat nominat a disc català de l'any i temes del primer disc com La primavera de la Bet o Terra de llàgrimes i vent han estat merescudes guanyadores en d'altres certàmens. Tot i aíxí, us recomano que no us quedeu en la faceta del primer disc Titans i aprofundiu una mica més.

El segon disc acústic "All the heavy days are over" on Vilanova musica poemes en anglès, francès i català és una autèntica meravella de tendresa i intimitat. Les dues darreres maquetes que ha publicat aquest 2009 "Elixir" i "Religió nocturna", encara que mal gravades, aventuren les noves cançons i temàtiques d'un artista que sembla camaleònic i passa del registre més despullat i directe a l'estridència rítmica d'un pop rock que barreja influències d'Oasis, The Beatles o Bruce Springsteen. De les darreres maquetes destaco sens dubte "Infidels (llums i ombres)", "Un nou alè", "This is you" o "Només el temps" per la seva lletra Dylaniana.

Us convido a entrar dins l'univers de Pere Vilanova, podeu descarregar els dos discos des del seu myspace:

http://www.myspace.com/perevilanova88

i les 7 maquetes del cantautor des de la següent adreça;

http://www.archive.org/search.php?query=pere%20vilanova


Per altra banda, Pere Vilanova ha decidit fer una pausa d'un any durant el qual es dedicarà a preparar el tercer disc, segons vaig poder saber per boca seva; "Cal esperar el temps suficient per no fer passos en fals, cal fer lletres més madures, cal degolllar les ombres que ens imposen com a ídols a fi de trobar el propi camí". El cantautor marxa a Bèlgica - pàtria de cantautors com Brel - on té la intenció de perfeccionar el seu anglès i francès i d'escriure poesia.

Però el seu silenci no es perllongarà més enllà d'aquest Nadal en el qual publicarà "Les Arrels Impossibles" a Ploion Editors, Barcelona, un llibre de poemes amb un pròleg del poeta Carles Duarte on destaca el "talent (...) i la saviesa pressentida del poeta". Així doncs, amb escassos 20 anys, Pere Vilanova és un poeta, un cantautor, un artista que val molt la pena, amb una colla de concerts abans de la seva marxa definitiva (5 de Setembre al Rick's Bar, 7 de Setembre a l'Astrolabi i 10 de Setembre al Macondo Bar) amb una colla de cançons (vegi's el YouTube) i, sobretot, amb una ànsia de treball indescriptible i amb una obra polifònica darrere seu que l'avala.

Aquells que no pugueu assistir als darrers concerts de Vilanova, no us preocupeu, segons diu ell mateix: "El millor encara ha d'arribar, tinc la sensació que l'any que ve serà un molt bon any per a refer temes i pensar cap a on tiraré, qui sap, potser ho deixi, mai es pot saber això, només el temps pot parlar per nosaltres"

Quan se li pregunta sobre l'estat actual de la música en el nostre país ell respon amb una mirada misteriosa. "Estem en un moment dolcíssim, hi ha centenars de propostes interessants i som una cultura atractiva vista des de l'exterior, hem de seguir treballant fins a l'extenuació i obrir la ment a qualsevol tendència i possibilitat, cal respectar els nostres orígens, però sense esdevenir dogmàtics, som una cruïlla apedaçada amb milers de fragments d'altres països i no ens en podem amagar. Som el resultat de complicades equacions culturals, com la majoria de nacions meditarrànies, aquesta és la nostra força i la nostra feblesa. Hem de crear la nostra pròpia mitologia, igual que els anglosaxons han fet amb els Beatles, amb Dylan o Cohen"


I per acabar, m'agradaria deixar-vos una llista de cançons que personalment m'agraden de Pere Vilanova i que podeu escoltar ja sigui en alguna de les maquetes o discos com veure al YouTube:

· Boira
· Titans
· La noia de l'Astrolabi
· This is you
· Aturat
· A l'entrada d'una estació, subterrània... (J.V. Foix)
· So Long (William Shakespeare)
· El bosc dels suïcides
· Infidels (llums i ombres)
· Vine
· Veritat
· Himne



És l'adéu de Pere Vilanova? Opineu!




A.O.

Retrobament entre esferes

Retrobament entre esferes

Jove eternament i eternament desitjada,
adormida en un regne de títols passatgers,
només la brillantor t'és oasi en un temps
envoltat de flors i bellesa estelada.

Quan pressento el que sents, vinc del viatge,
sóc conscient que em deslligo, nu, em desfaig,
jo sóc davant teu un sol que, apagant-se,
veu com li manca l'orgull, la por i el clar raig.

Em portes per la nit i et saps guia sàvia
d'uns llocs que conec, però on el xoc del ressò
m'ha fet perdre equilibris i recobrar imatges,
entrant amb tu al bosc, sense roba, a ple foc.

La meva identitat, ho saps, ha quedat anul·lada,
la meva mirada, la veus, està com absent,
no sé ni què em dius, igual que abans i encara
els teus llavis destrossen el dolor de la ment.

Com no gaudir de tot allò que inventes?
Com frenar la passió que es resumeix en l'anhel?
Com respondre al vell món de plaers i de treves,
si sé que ets tu qui controla i qui, com ha de ser, venç?

No puc dir res, ets retrobada
al mateix punt
on vam separar-nos,
un infern que es vesteix
de reialme d'esferes on tots els transports
condueixen sota arrencadors d'estels,
sota llunes escarlates, entrades dins la selva,
com jo en un somni, com jo cada nit, com jo, les meves impaciències,
jo, les meves esperances.

Pere Vilanova (Retrobament entre esferes, 2009, Barcelona)

Camins màgics

Aquests últims mesos han estat de gran intensitat. Suposo que no estic acostumat a escriure sobre el meu dia a dia en els blocs i prefereixo sempre penjar-hi imatges sobre la meva obra o fer referències indirectes a cançons. Els articles on parlo de mi o de les coses que m'agraden es poden comptar amb els dits de la mà. Ja fa força temps que em dedico a penjar informació a internet - tota la meva obra pot ser descarregada lliurament a pàgines com http://www.musicalliure.cat/ o a http://www.archive.org/ on hi podeu trobar totes les maquetes i discos. Bé, les descàrregues totals arriben ja a 1.500 i tenint en compte que no he mogut gaire els discos és tot un èxit.
La qüestió és que, suposo, em fa certa por anar dient; "ei mira què he fet! pots baixar-t'ho per tot arreu!" potser m'estimo més anar fent i component, fent petits treballs acústics i fent concerts en llocs poc concorreguts on jo no sigui l'altre, si no que pugui ser el Pere Vilanova amb les seves pors i temors i la seva guitarra, amb els seus concerts on cada dia hi ha un cinquanta per cent de cançons diferents o noves.
Són camins màgics els que han de fer les persones que escriuen i creen, tot i que massa sovint foscos i amb baralles violentes amb un mateix. El percentatge d'e-mails que no són respostos quan escrius una breu presentació sobre els teu projectes, la teva trajectòria i els teus somnis és altíssim; també és perfectament normal, hi ha moltíssima gent que es dedica a la música i que té la mateixa set d'ambicions i de marxar a fer concerts i a donar el millor d'un mateix que tu. Per tant, no cal lamentar-se de res, només treballar i treballar. La qüestió és que aquests darrers mesos abans de la meva marxa a Bèlgica durant un any, m'he estat preguntant sobre aquells ídols daurats de l'adolescència, sobre l'aparent feix de llum encegadora que admiràvem en comprar un disc o en anar a un concert i aquella aparença de despreocupació, d'haver arribat a dalt de l'escenari com per casualitat – un sentiment generalitzat a la nostra societat on ens fan creure que les coses es guanyen sense esforç – amb aquells cossos de ben segur treballats pel gimnàs fins a l'extrem, i en constatar-ho tot plegat, quina és la sinceritat que hi puc trobar? No hi ha transparències entre el discurs que em fan comprar i el que jo vull sentir, em crec el que jo vull, em crec el personatge treballat a base d'esforç però que dista tant de la figura real.
Ahir vam anar al Registre de la Propietat Intel·lectual. Últimament hem tingut alguns problemes amb la manera de fer universitària i més val prevenir-se. La manca de comunicació entre certs professors i els seus alumnes és notable; mails que no es contesten mai, dubtes que no es resolen, revisions d'exàmens on no es presenta ningú i doctors respectables que tenen un predomini de la ortografia que dista molt del que haurien de tenir les primeres espases de la societat intel·lectual. No vull tampoc estendre'm massa en una crítica destructiva de les maneres de fer, però el cert és que els estudiants no tenen en absolut un paper central en un nivell educatiu. Segurament no hi han ajudat la manca total de sentit de les accions encapçalades per les assemblees de certes facultats que van posar-se tots els mateixos alumnes en contra i van enganyar i distorsionar, amb mala intenció, incapaços de gestionar una protesta que s'hauria d'haver fet molts anys abans i que estava mancada de continguts; això no és maig del 68 i Bolonya no és un decret feixista a pesar del que el vostre imaginari corromput us faci pensar. Doncs bé, tinc la sensació que aquesta desconfiança en les capacitats de les noves generacions s'ha estès fins a límits insospitats i que, d'alguna manera, jo també estic cantant fora de temps i el meu intent de discurs artístic no ven perquè no té les garlandes d'una aparença i li manca la llum daurada d'un personatge fictici – com en els discos que compràvem de més joves.
Són ja uns quatre anys des d'aquell manyoc estrany de To a lost angel – Llum ambre (2005) i cada petita nova cançó i nova maqueta ha anat millorant una miqueta l'anterior fins que he arribat a Titans, a All the heavy days are over i a les dues parts connectades d'Elixir i Religió Nocturna. Prop de 110 cançons i moltes ganes de continuar endavant. Però tots tenim els nostres moments de debilitat, suposo, i el món canvia amb una rapidesa fugaç, transformant-se i en molts aspectes desconstruint-se. Ja només queden per admirar les llums antigues del passat, de personatges que per manca total d'informació s'han convertit en mites, em vénen al cap un munt de poetes morts, i un sincer orgull per algunes de les persones que m'envolten, sobretot aquella – que ja sap qui és – que amb el seu esforç constant i tenaç no deixa que la doblegui la inutilitat opulent dels professors universitaris ni els dubtes que s'imposen per manipular i destruir l'empenta i la capacitat del seu gènere, majoritari en l'àmbit de les universitats.
Els camins màgics són als paisatges interns – aquelles estances nevades en els racons del cor, aquelles valls deshabitades del Pirineu, aquelles platges desèrtiques on bufa el vent nocturn, aquell viatge de retorn ressuscitant els morts, en definitiva, aquells sensació d'estranyesa general barrejada amb tot de punts de desacord amb la realitat patriarcal, esquemàtica, anorèxica i malaltissa. Els camins màgics són els que travessem des del punt de partida del jo fins al jo més profund i autèntic, són les Variacions Goldberg de Bach, la mateixa idea de les Illuminations de Rimbaud, són paisatges canviants i exòtics des dels quals proposar nous horitzons a travessar, però sense importar-nos massa la força d'un discurs que hauria de ser descoratjador: noies adolescents creuen guanyar interès deixant de menjar, cada vegada més nois segueixen les seves passes i el seu cervell es va morint a poc a poc, les seves ments agonitzen. Però no busquem amb els camins màgics canviar el món, busquem canviar la nostra percepció, busquem anar a cercar el coratge que cadascú pot assolir per sí sol i busquem, amb una mica d'odi, posar simplement les coses al seu lloc i dir-les pel seu nom. Els assassins amb els assassins més enllà de la subtilesa dels seus actes o càrrecs empresarials (Mango, Tommy, Zara...), els estafadors amb els estafadors, encara que se'ls permeti estafar, els racistes i intolerants amb els ignorants mediocres, els corromputs pels discursos aliens amb els que no saben pensar per sí mateixos, els que discriminen amb els que seran discriminats i els que no escolten, amb els que no tenen voluntat.
Sense anar més lluny comentaris com Esto es una propiedad particular, després d'una conversa absurda des del Mercedes de ¿A quién estais esperando? amb un d'aquells somriures de bufetada darrera el qual s'endevinaven els seus pensaments (¿qué hace ésta escoria en sarrià?) quan em trobava assegut al portal d'un carrer desèrtic conversant simplement, denoten que hi ha alguna cosa que no rutlla. Que com més puges en l'ordre econòmic i intel·lectual més imbècil és la gent. Anem a la uniformització de les personalitats? Els rics han d'estar angoixats per la seva imatge corporal i s'han de fer tota mena d'operacions i han de parlar com si tinguessin una sabata a la boca, per altra banda també es ven la preocupació per temes intranscendents i frívols a les classes mitjanes o populars amb els seus corresponents preus i taxes. Retornem a la definició de classes socials, o és que mai n'havíem sortit potser?
Tot plegat és tan trist que només podem buscar el nostre propi camí.
En el meu cas, el nadal que ve presento les Arrels Impossibles, un llibre de poemes editat semi-privadament. Mai he deixat d'escriure poesia, però no en publicava des de l'any 2005 amb Llum Ambre on hi havia poemes de quan tenia 13 i 14 anys (ara en tinc 20). Espero, doncs, que aquest camí màgic de les Arrels Impossibles em serveixi per tancar un cicle artístic i per començar a estar satisfet de les set maquetes i dos discos que he fet fins avui, cosa que no és gens, gens senzilla.
I de passada també contribuir a canviar alguna cosa amb aquest blog virtual.

DISCOGRAFIA COMPLETA (la vida en imatges)

2005

To a lost angel - Llum ambre (poesia)

2006

When the shadows left the heart

2006

Inside

2006-2007

Orfes

2007

Cançons a l'orella

2008

Titans

2008

All the heavy days are over

2009

Elixir

2009

Religió Nocturna

Pròximament...

Nadal 2009 - 2010

Les Arrels Impossibles (Poesia)

Gràcies...

Gràcies per aquests anys de música i poemes, gràcies per aquests llargs dies de festa i converses, gràcies per la foscor de la malenconia, gràcies pels vostres somriures i les vostres peticions, gràcies per la vostra fidelitat, gràcies per la vostra grandesa, gràcies pel vostre amor, gràcies amics i amigues. Gràcies per les maquetes, per cada un dels discos, per tots els poemes, gràcies per llum ambre, per les primaveres, per les odissees, per you, gràcies per brilles, per break of day, per aquesta nit a sarrià, per where should i go?, per 156, per o me, per wasted time, per fanals, per llums del nord, gràcies per titans, per himne, per vols, per larom princess kingdom i per terra de llàgrimes i vent, gràcies per upstairs gaol, per et necessito, pel refugi d'ainet i el bosc dels suïcides, gràcies per les ciutats prohibides i a place for you, gràcies per shadeless, per she left my heart and the light shines, per coratge, gràcies per once upon a time (monday afternoon), per first time, per like the snow or the rain..., per aturat, per deixa temps, per motiu per viure, per res tornarà, per a la fàbrica de somnis distants, per blanes, per nina, per buscant l'aurora, gràcies per she believes in my eyes, per vine, per boira, per la noia de l'astrolabi, per it's too late to see planets in my heart part II, gràcies per so long, per le dormeur du val, per vietnam, per a woman's face, gràcies per amb el temps a favor i per a love at the mountains, gràcies per dream of a blessed spirit, per a valediction forbidding mourning, per a l'entrada d'una estació subterrània..., per sol baix, gràcies per distància, per religió nocturna, per desamor, per veritat, per ments buides, per ets real, gràcies per fes-ho per mi, per rêven, pels arquitectes de babel, gràcies per infidels (llums i ombres), gràcies per la musa aranya, gràcies per un alè nou, amics, gràcies perquè tonight is the night when sadness is happiness, gràcies per desig, per en aquell bar, per voltes al sol, per canviar, per a roma (amb tu), per déus, per només el temps, gràcies per danae, per my love 1, gràcies per blue skies of the moon on the earth, gràcies per your heart, gràcies per la cançó del silenci, pel conte de mitjanit, per to a lost angel, per song for isabelle, per enlighted by the night, gràcies per s'acaba... Gràcies per totes les nits infinites, oh somnis de petjades perennes! Oh horitzons mítics de l'art!



S'ACABA (2009)



És difícil posar punt i final,
és difícil dir s'ha acabat,
després de tantes lluites i derrotes
la història d'aquest món ha canviat,

Ara som una mica millors,
ens emocionem quan ens parlen d'amor.
Pensar és complicat:
vivim el moment,

Segurament res ens espera després,
cap altre lloc semblant a aquest nostre paradís,
aquí estem bé amb la pell
dels cossos brillants,

aquest és el lloc on vull quedar-me a viure,
en aquest costat mortal.
Avancem, sempre avancem,
i no ens preocupem per les adversitats.

Algun dia morirem com tothom
i deixarem al món la nostra llum,
hi ha qui escriu, qui canta i qui compon,
tothom vol arribar lluny,

i les paraules quedaran escrites a tots els boscos
que hem travessat,
i ens recordaran com els millors...


S'acaba...