Hola a totes i tots!

Són les 8:25 del matí. He passat els dos darrers dies constipat i al llit conformant-me a llegir i a matar l'avorriment escoltant tot tipus de música - cosa que, ben pensat, no ho és gens d'avorrida, tant debò ho pugués fer més sovint. Ara ja estic una mica millor i ara mateix estic a punt de deixar el meu piset del Carmel de Barcelona per dirigir-me als Ferrocarrils de Gràcia i anar a la UAB on m'esperen sis hores sobre la història de la cultura francesa ;).

No acostumo a començar mai els textos així, ara que hi penso, però avui he quedat estorat quan, per pura casualitat he entrat a la pàgina de l'Enderrock i he vist que havien seleccionat el meu treball Titans per als premis d'aquest any. Segurament en el pròxim número de l'Enderrock hi haurà una entrevista i una ressenya del disc Titans, la qual cosa per si sola ja és un gran orgull, però aquest segon element, tenint en compte que he passat dos dies al llit ha estat el millor regal d'aniversari possible (a més, d'aquí res faré vint anys). El meu estorament ha estat encara més gran quan he vist que hi ha un premi de votació popular que l'any passat, em sembla recordar, va guanyar en Cesk Freixas. Doncs bé, per aquest motiu escric aquestes paraules, per demanar-vos el vot per Titans.


Per votar heu de seguir l'enllaç;

http://enderrock.cat/premis/index.php

i escriure a l'apartat Cançó d'Autor les dades per les quals voteu,

heu de dir quina és la cançó preferida del disc (que podeu escoltar en part al myspace; www.myspace.com/perevilanova88) i quin ha estat el concert que us ha agradat més, al youtube podreu veure'n algun; http://www.youtube.com/results?search_query=pere+vilanova&search_type=&aq=0&oq=pere+vil

Apa doncs! Voteu sisplau! No us imagineu com d'important podria ser això. Sé que us agrada aquesta música, ho heu demostrat nombroses vegades i aquesta podria una oportunitat d'or!


Una abraçada gegant!


I recordeu; http://enderrock.cat/premis/index.php


per sempre vostre Titans!,

Pere.

En el concert d'ahir al Cara B vaig cantar la cançó que dóna nom al segon disc. Es tracta d'un poema que he musicat del gran poeta irlandès William Butles Yeats;

DREAM OF A BLESSED SPIRIT




DREAM OF A BLESSED SPIRIT

by: W.B. Yeats

LL the heavy days are over;
Leave the body's coloured pride
Underneath the grass and clover,
With the feet laid side by side.

One with her are mirth and duty;
Bear the gold-embroidered dress,
For she needs not her sad beauty,
To the scented oaken press.

Hers the kiss of Mother Mary,
The long hair is on her face;
Still she goes with footsteps wary
Full of earth's old timid grace.

With white feet of angels seven
Her white feet go glimmering;
And above the deep of heaven,
Flame on flame, and wing on wing.

Llista de cançons interpretades;

1 · Vietnam (poema de Salvador Espriu)
2 · Odissea
3 · Dream of a blessed spirit
4 · Where Should I go?
5 · Motiu per viure
6 · Vine
7 · Older Chests (versió de Damien Rice)
8 · The blower's daughter (versió de Damien Rice)
9 · Like
10 · Aturat
11 · Terra de llàgrimes i vent
12 · Boira
13 · You
14 · La primavera de la Bet
15 · She believes in my eyes
16 · Llums del nord

Sirenes de Metall

Sirenes de metall

S’escolten per tota la ciutat els cants,
semblen himnes beneint els bombardeigs,
t’estàs perdent cap a la crida del seu esguard,
el camí de pavellons daurats ja no conté portes.
En el mapa, a simple vista, minúscules
ciutats, punts minúsculs, en la vida
un mapa, en cada dia humà una carretera.
Però la nostra existència no ha estat asfaltada,
cap carta de viatge condueix enlloc,
els punts cardinals són variables,
tot és tan, oh, tan relatiu!
Cada nau, cada oceà, cada equipatge.
Desentranyem un cop més els somnis,
esventrem-los, adormint-nos,
vinclem el nostre ànim, deixem de maleir-nos
per tot el que no aconseguim.

S’escolten per tota la ciutat i els gestos
s’han deturat assenyalant el culpable,
és ell, o ella, o algú neutre
o tots nosaltres.
I com que no saps què dir
o no tens prou justificacions per anunciar-ho
et frenes i escoltes les converses
i a casa una d’elles dibuixes castells
amb el llapis damunt una llibreta de quadres.
Hauràs d’enfilar de nou el retorn a casa,
aquell inici, totes les avingudes ho anuncien,
totes les fronteres es clouen.
Les aspiracions espinoses t’han fet guanyar enemics,
territoris hostils d’on t’expulsen, vas endinsar-t’hi massa.
Què pots aconseguir cantant
i què vols aconseguir arribant
i què et dol d’esperar tant
i com esperant pots aconseguir?
Esventrem les sirenes de metall,
elles t’odien, les seves dents furioses
volen travessar-te la carn.

S’escolten per tota la ciutat,
clamen al déu dels xamans més pluja,
clamen al mateix cel la nit perpètua.
El dubtatiu jardí de la reflexiva
impossibilitat ha pintat aquestes sirenes,
em miren, m’adormen, em maten.
Em van prometre coneixement,
aquest és el seu tresor, ho van jurar,
no volien lliurar-me res a canvi.
“Hauràs d’enfilar el retorn a casa
però tenim notícies noves,
et parlarem d’oportunitats,
de l’àrbitre que ens ordena cantar-te.”
Caixes trencades, sabates humides,
les illes a l’horitzó plenes de cants
i lligams que t’atreuen com cordes,
resurrecció infernal, flames,
“moriràs fent-nos l’amor,
ens correrem dessagnant-te”,
són les dees de l’horror,
l’eco del vent fa ressonar-ne la veu.
Ja ho saps, s’escolten per la ciutat,
et prenen, t’empresonen.

Amor, la caverna del meu pesant alè
m’ha tancat,
amor, on són les runes de l’ànima,
on han ressorgit les restes?
Mai més podré escapar-me de les sirenes,
elles m’han triat entre tots els homes,
entre tots els déus i diables,
m’ensenyaran qui les va esculpir,
com van ofegar-les en metall i
després, a la seva cambra de naufragis
em diran “vine, seràs immortal”
i tatuaré a les escates el meu vers.
Quin triaries, amor?
“Dormir de nit és llençar el temps.”
No puc, no puc, no puc.
Les flors estan podrides.

N’hi ha que viatgen amb grans
tripulacions i trenquen cors i estimen,
jo sóc en aquest veler en flames
i el rumb em porta a la seva illa,
el corrent no, sacrificaré el meu cos per vosaltres,
m’enterrareu a la ciutat on s’escolten
els seus cants? És cert, s’escoltaran arreu,
però hi haurà un lloc de portes a un petit mar,
arraconat per la verda serralada
on el tro serà més punyent. Cobriu-me de terra
allà, allà.

S’escolten arreu el seus cants,
hauràs de prendre la marxa de retorn,
jo sóc en aquest veler en flames,
cap a la seva illa, sacrifici humà.
No tot el que és important es veu,
no sempre s’ha de fer cas del que diuen,
distorsió de columnes i temples,
cauen déus assassinats,
revolució, revolució!

Com puja el nivell i engoleix
els vostres continents a la deriva,
com puja el nivell i les sirenes us esclavitzen!
Sirenes de metall! Bombes! Guerra!
Tsunamis monstruosos!
Coratge per sobreviure! Natura encesa!

Món malalt,
espècie primitiva.



(Pere Vilanova, dins Coratge, Barcelona 2008)